PÒRTIC DE SETMANA SANTA

Senyor, que el Diumenge de Rams entres a Jerusalem muntat al damunt d’un ase, com rient-te dels qui entren a la ciutat amb cavalls per festejar una victòria a la guerra, fes que entengui la teva humilitat, la teva preparació per la creu, que serà una derrota als ulls dels homes, la teva decisió de ser fidel fins a la fi, la teva serenitat davant de la multitud, tant si t’aclama com si t’escridassa.

Senyor, que el Dijous Sant ens rentes els peus i pares la taula per a tots els teus deixebles, i ens fas la

primera Comunió de la història, demanant que hi anem amb el vestit interior de l’amor fratern.

Ajuda’ns a valorar el sagrament de l’Eucaristia, aliment imprescindible de la Comunió amb tu i amb els germans, i ensenya’ns a servir-nos els uns als altres sabent que és a Tu a qui servim.

Senyor, que el Divendres Sant et presentes a judici perquè els poders injustos del món quedin retratats per sempre. Ensenya’ns el camí de la fidelitat que va de Getsemaní fins al Calvari, mostra’ns la força de la no violència i la solidaritat amb tots els crucificats injustament a la faç de la terra, dibuixats tots en la teva faç sofrent.

Senyor, que el matí de Pasqua vares ressorgir de la fosca del sepulcre, fes que sortim dels caus foscos del pecat i indica’ns el camí de la llum i dels vivents; ensenya’ns a buscar-te on hi ha vida i alegria veritable, on la comunitat es reuneix joiosa de saber que sempre més seràs enmig nostre, vencedor definitiu del mal i de la mort.

Que entenguem ben endins que si has estimat tant, si has patit tant i si has reviscut amb tanta glòria és

per nosaltres, perquè no et busquem més a les palpentes sinó a la llum de la Paraula, de la Pasqua i de la comunitat reunida.

Ajuda’ns a viure una Setmana autènticament Santa, centrada en el teu camí d’entrega total, que acaba

amb el triomf esclatant de la Pasqua.

Ensenya’ns a meditar, a contemplar la teva Passió, a submergir-nos en la profunditat del teu amor, a pregar per nosaltres i per tanta gent que sofreix passió i persecució.

Gràcies, Senyor, perquè malgrat tantes males notícies que rebem cada dia, cap d’elles no podrà enfosquir la claror lluminosa de la teva Bona Notícia, la Pasqua, que donarà la raó definitiva a la bondat, a la llibertat, a la justícia, a la Vida i a l’Amor.

BONA SETMANA SANTA!

“VIURE COM LES FLORS”

Un jove honest i bondadós no suportava les persones falses, mentideres i intolerants. No sabia com havia d’actuar amb elles, i això li creava un profund malestar,

fins que un dia va decidir anar a casa d’un savi en busca d’ajuda.

El jove diu a l’home: “Mestre, no suporto les persones que critiquen massa, ni les que són ignorants; odio els mentiders i sofreixo molt amb els qui calumnien i intoxiquen l’ambient. Què puc fer? Tinc una angoixa que no em deixa viure”.

El mestre li va respondre que havia de viure com les flors, cosa que el jove no va entendre. Després, el savi li va fer aquesta explicació:

“Les flors neixen dels fems, i no obstant són pures i perfumades. Extreuen de l’adob pestilent tot allò que els és útil i saludable, però no permeten que l’aspror de la terra taqui la frescor dels seus pètals.

És just angoixar-se amb les pròpies culpes, però no és savi permetre que els vicis dels altres t’incomodin, perquè són vicis seus, no teus. I si no són teus, no hi ha motiu per molestar-te. Exercita la virtut de refusar tot el mal que ve des de fora i perfuma la vida dels altres fent el bé. Això és viure com les flors”.

En efecte, si aconseguim que no ens afecti tant la brutícia del món, podrem escampar el bé i la pau. La vida ha de ser bellesa i frescor, sense barrejar-la amb els fems.

Hi ha exemples de persones que han sabut “viure com les flors”. És coneguda la frase de M. Gandhi que diu:

“No permetré que ningú camini per la meva ment amb els peus bruts”.

Hem d’estar alerta que no ens afectin tantes coses negatives en la nostra societat. Una societat on hi ha més gent interessada que gent interessant. “Si no lluites pels teus somnis –diu Paulo Coelho– els altres t’imposaran els seus”.

Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, no vol que l’afecti personalment la situació que està vivint i ha declarat que precisament és a la presó on ha après a ser

lliure. Interiorment, s’entén.

Jesús de Natzaret va saber desmarcar-se d’ambients i persones que només miraven de fer-lo caure per poder-lo acusar. I a la Passió no contestava a preguntes capcioses. Ell callava. En canvi, s’apropava a pecadors i persones que en principi no eren dels seus i no estaven lluny del Regne de Déu, perquè hi veia més netedat de cor que aquells que s’atribuïen el nom de Déu.

Dóna vigor la dita de Pablo Neruda: “Podran tallar totes les flors, però no podran aturar la primavera”.

L’ART DE SER BONA PERSONA

Aquesta setmana la M. Àngels Turon, doctora en Història de l’Art i professora del col·legi de les Escolàpies de Figueres, ens ha il·lustrat magníficament sobre el lligam entre l’art religiós i l’espiritualitat cristiana. Hem pogut comprovar com al llarg de la història la fe ha generat art i cultura, de moltíssima qualitat i significat. 

Joan A. Malé, fundador de la banca ètica, diu que al temps del Renaixement, amb la florida de les arts i de l’humanisme, s’obria un futur esplendorós per a la humanitat. Però el que s’ha fet en el món de l’art en general no s’ha portat a la vida social i econòmica. No s’ha cregut en la bellesa del compartir sinó que ha predominat la competència i la victòria del més espavilat. Hem crescut en tecnologia però no hem crescut com a ésser humans. S’ha donat culte a la intel·ligència però s’ha refusat la bondat, l’ètica personal i social. 

Així com l’objectiu d’una obra d’art és millorar el món, l’objectiu d’una empresa, d’una institució, també ho hauria de ser. I no, les empreses, en general, no han tingut com a objectiu millorar el món sinó el guany econòmic i ser més competitives que les altres. Les lleis de mercat no tenen entranyes. 

Tota empresa ha de tenir un rendiment, és veritat, però també ha de tenir una funció social, com sempre ha dit la Doctrina Social de l’Església, la gran desconeguda. L’informe PISA, que mesura la qualitat de l’ensenyament, parla del nivell de ciència i de matemàtiques, però no del nivell ètic o moral. La gent que enfonsa el país no sol pas anar malament de matemàtiques o de ciència, sinó d’ètica! 

Malé es pregunta: És possible una banca ètica? Com és possible que la banca no sigui ètica i que ho permetem? Per què es generen tantes desigualtats? 

Del Renaixement hem anat a parar a la trista realitat que descrivia així M. Luther King: “Hem après a volar com els ocells i a nedar com els peixos però no hem après l’art de viure junts, com a germans”. 

Ens enceguen els ídols del tenir, del poder i del figurar (les temptacions que Jesús va vèncer). No fem cas del que ens diu l’Evangeli: “No us afanyeu tant per aquest aliment que es fa malbé, sinó pel que dura sempre i dóna la vida eterna” (Jn 6, 27). 

El Papa Francesc adverteix: “Aparteu-vos dels ídols, que són mentiders: prometen la felicitat però no la donen, sinó que esclavitzen. En canvi, Déu no ens ofereix il·lusions fictícies, sinó que ensenya a estimar”. 

Avui, ser bona persona, és tot un art.

PECATS CAPITALS

El temps de Quaresma és una bona ocasió per repassar el nostre estat de forma Espiritual, que també ési mportant. El poder del mal en el cor humà i en la història humana és innegable, i per això convé descobrir com podem lluitar contra el pecat, a base del bé i de la gràcia de Déu.

Els 7 pecats capitals són molt poderosos i els tenim molt arrapats, de manera que si no vigilem no ens en podem desempallegar. Se’n diuen capitals, perquè d’ells pengen

tots els altres. Mirem-los de prop, i també les seves virtuts oposades per fer-hi front.

SUPÈRBIA.– És sobrevalorar el propi “jo”. És la gran mentida que tothom reconeix, excepte el propi interessat.

Ens impedeix de veure més enllà de nosaltres mateixos, i ens tanca la porta a l’amor, a la compassió, al perdó. Contra la supèrbia, la HUMILITAT.

AVARÍCIA.– És el desig irrefrenable de posseir riqueses, luxes, encara que siguin superflus, de voler sempre més i més, sense capacitat de compartir res amb els que no tenen. Contra l’avarícia, la GENEROSITAT.

LUXÚRIA.– Sota una capa falsa d’amor, és veure i viure el sexe de manera totalment egoista. L’amor és ofrena i donar-se, la luxúria és aprofitar-se de l’altra persona i utilitzar-la pel propi plaer. Contra la luxúria, la CASTEDAT.

ENVEJA.– És desitjar ardentment els béns del proïsme i no voler que els altres tinguin èxit o estiguin per sobre meu. Porta a estar pendent de l’altre i a alegrar-se dels seus fracassos. Contra l’enveja, la CARITAT.

IRA.– És una explosió d’amor propi. Ens sentim ferits, i acudim a la violència per defensar els nostres suposats drets. És reaccionar sense raonar, sense arguments, a l’instant i per instint animal. Contra la ira, la PACIÈNCIA.

GULA.– És l’excés en el menjar o en el beure, l’abús en el consum desenfrenat de productes més enllà de les necessitats del cos, sense sentit de moderació. Contra la gula, la TEMPLANÇA.

PERESA.– És deixar-se portar per la mandra, no superar la comoditat per “accídia” (desinterès, manca d’il·lusió) o per una manca de vitalitat que perjudica també els altres. Contra la peresa, la DILIGÈNCIA o LABORIOSITAT.

COMANDES A SANT JOSEP

Sant Josep és un sant entranyable, proper, arrelat al poble. Sant Josep és com una icona d’aquelles persones, bones de veritat, que no fan escarafalls però que són les que realment fan millor el món i l’Església. Josep és el prototipus evangèlic del just, de l’home bo, treballador, senzill, de la persona fiable, irreprotxable. 

Als evangelis no surt cap paraula en boca de Josep. És que potser no cal; no diu res, però ho diu tot. No és d’aquells que diuen i no fan, sinó dels que fan i no diuen. No se sap ni quan va morir, però sabem l’essencial que ens cal per la nostra vida de fe, i és que durant molts anys va anar assumint el rol que Déu li demanava, sense buscar protagonismes, i amb una dedicació amorosa i fidel. I és així com ha fet forat en l’ànima de l’Església i de la història. Com la pluja menuda que no fa disbarats, ni esquitxa gaire, i és la que prepara millor la terra perquè doni fruit. 

Sant Josep va assaonar la vinguda de Jesús al món, i no ho va tenir gens fàcil. Va haver de superar proves molt dures: l’embaràs inesperat de Maria, el naixement de Jesús a la intempèrie, la persecució d’Herodes, la fugida a Egipte, l’educació paterna de Jesús durant els anys de vida oculta a Natzaret…

Va ser un home de fe, i la fe vol dir fiar-se, vol dir que no ho abastem ni ho comprenem tot. La fe només és gran quan arriba a l’abandó. Josep, tot i no comprendre, s’abandona als plans de Déu. És que el silenci de Josep deixava un ampli lloc a la Paraula de Déu. I des del principi va acollir la gràcia de discernir allò que el Senyor li demanava. I Maria, la seva esposa, la millor ajuda al seu costat, conservava en el seu cor i meditava el misteri del qual eren testimonis. 

No és estrany que Sant Josep sigui patró de tantes coses: de l’Església, dels pares de família, dels fusters, dels sense sostre, de les vocacions religioses, de la bona mort… 

Preguem que Sant Josep inspiri a cada llar l’esperit que es vivia a Natzaret. La paraula “llar” és preciosa. Una “casa”, un edifici, el construeixen els arquitectes i els paletes. Però una “llar” la construeixen les actituds de les persones, l’esperit dels membres de la família. Amb uns “materials” que es troben a l’engròs als magatzems de Natzaret. Per comandes, poseu-vos en contacte de pregària amb la Sagrada Família. I els ports ja estan pagats. 

LA VOCACIÓ (davant del Dia del Seminari)

Li pregunten a una jove escriptora cristiana: “Què busques?” I ella respon: “No busco: jo em preparo perquè el que em busca em pugui trobar”. La vocació és deixar-se trobar, com els apòstols. Deixar-se arreplegar, deia Mn. Ballarín. 

Li pregunten a un jove monjo si no li és molta renúncia ser monjo, i ell contesta: “Més que una renúncia el monjo tria allò que per ell és el millor de la vida”. La vocació és trobar el tresor. El de l’Evangeli, no els del món. 

La iniciativa ve de Jesús. El document final del darrer Sínode es titula “Els joves, la fe i el discerniment vocacional”, i té l’esquema dels deixebles d’Emaús: “Jesús es posà a caminar amb ells”. “Se’ls obriren els ulls”. “Partiren de seguida”. 

La missió de l’Església és fer-se present en el camí, com Jesús amb els d’Emaús, que acompanya, desvetlla, ajuda a discernir, a pregar i a retrobar la comunitat viva, a fi que cada persona, també els joves, puguin discernir el camí que Déu proposa a cadascú. 

És clar que per aquest desvetllament i creixement calen referents i mediacions. La majoria de vocacions han nascut d’ambients familiars, parroquials i escolars on la fe cristiana era important. Quins referents tenen els joves d’avui? Què fer davant la crisi creixent de vocacions aquí i arreu dels països d’antiga tradició cristiana?

 Com és que amb tantes persones i comunitats que fa tant de temps que preguen per les vocacions sacerdotals i religioses amb prou feines en surt alguna? És que Déu hauria deixat de cridar joves al ministeri? No podria ser que no entenguéssim les crides i els plans de Déu? 

Certament, Déu no crida l’Església a replegar-se sinó a desplegar-se, a obrir les seves veles al vent de l’Esperit, que bufa allà on vol. Probablement els signes del temps apunten cap a un nou model de ministeris, no tant basats en la tradició i en la disciplina eclesiàstica sinó en la Teologia Bíblica, a partir de la qual no sembla que hi hagi greus inconvenients per revisar temes com l’ordenació d’homes casats, de les dones o el celibat obligatori. 

Volem desvetllar la fe, sí, volem arribar al cor dels joves. Però primer, ja deixem que Jesús arribi al nostre cor? 

Els joves i la gent en general no volen un cristianisme gastat i mediocre. Volen el mateix Jesús! Se’ns nota que l’hem trobat? Ens deixarem trobar pel Crist o ens trobarà tancats en els nostres esquemes? Estem prou oberts a les sorpreses de Déu que veiem al llarg de les Escriptures?.

ELS ABUSOS A MENORS

L’Església Catòlica es veu sacsejada per notícies referides a abusos de menors, que omplen de vergonya i de dolor, ja que afecten la credibilitat dels sacerdots i dels cristians, també dels que no han comès cap agressió. 

Davant de la gravetat del tema, el Papa Francesc ha convocat a Roma una cimera de presidents de les conferències episcopals de tot el món per afrontar la qüestió i posar-hi remei. En un tuit en forma de pregària, el Papa manifestà: “Senyor, allibera’ns de la temptació de voler salvar la nostra reputació i ajuda’ns a assumir la culpa i a buscar junts respostes humils i concretes, en comunió amb tot el Poble de Déu”. 

A nivell de les diòcesis de Catalunya, els nostres bisbes han publicat una nota en què condemnen els abusos i la cultura que els fomenta o justifica, demanen perdó a les víctimes, se solidaritzen amb el seu dolor, i es comprometen a col·laborar en l’aclariment dels fets del passat i a trobar la manera d’ajudar les víctimes en el seu restabliment. 

Els bisbes asseguren que “l’Església actuarà amb determinació per protegir els infants i els adults vulnerables, eliminant tot tipus de tolerància o encobriment, i per eradicar de les nostres comunitats i de tota la nostra societat la cultura de l’abús sexual, econòmic, de poder i de consciència”. 

Al mateix temps, apunten que cal una tasca de prevenció, de formació i control de les persones amb tasques educatives i de responsabilitat. I que es denunciïn els fets per tal que la justícia actuï. 

Els bisbes catalans demanen que a les celebracions religioses del proper Dimecres de Cendra, en començar la Quaresma, que és temps de conversió, es pregui i es dejuni per les víctimes dels abusos. Proposen una pregària com aquesta: 

“Perquè les víctimes d’abusos sexuals per part de capellans i religiosos, puguin ser guarides de les ferides profundes que han sofert. Perquè també les seves famílies puguin recuperar la pau”. 

Que aquests escàndols suposin una purificació a l’Església que ens faci més humils i evangèlics. Com diu el teòleg Antoni Bentué: “L’oportunitat precisament és la humiliació que implica això. Assumir positivament el fet que no hem estat el que havíem de ser per culpa d’una seguretat que donava el poder eclesiàstic ... Sustentar una institució pel poder que té és un mal suport teològic ... L’Església s’ha d’autobuidar de la dignitat eclesiàstica. El Déu revelat en Jesucrist no és un Déu de poder, és un Déu d’autobuidament del poder ... El que estem vivint afecta el poder eclesiàstic i això és positiu, és una mort que pot implicar ressuscitar el veritable significat del cristianisme original”.