EVANGELI I EVANGELIS

Estem oferint un cicle de conferències d’Introducció al Nou Testament al nostre arxiprestat. És bo tenir clars alguns elements bàsics sobre els Evangelis.

Sovint fem servir paraules que vénen de la llengua grega.

La paraula “evangeli” n’és una, i significa “Bon anunci” o “Bona Notícia”. A quina “Bona Nova” es refereix? A la notícia que Jesús de Natzaret és el Fill de Déu, que ha vençut la mort i ha ressuscitat. I això és Vida Nova per nosaltres.

Jesús no ens va deixar res per escrit. Abans que ningú no escrivís res, els fets de la vida de Jesús i les seves paraules s’explicaven de viva veu, des de la predicació dels apòstols, i els uns les donaven a conèixer als altres.

Això és el que designem amb el nom de tradició oral. 

Al cap d’un temps, tots els fets i les paraules de Jesús transmesos de forma oral pels apòstols i els altres deixebles es van posar per escrit, i es van fer servir per escriure els llibres dels quatre evangelis, que trobem al començament del Nou Testament.

Marc fou el primer a escriure un Evangeli, entorn de l’any 60, i s’adreça sobretot a cristians que provenen del món pagà. En la seva redacció es va servir, sobretot, d’informacions sobre els fets de la vida de Jesús i de la predicació de l’apòstol Pere. Marc era un jove cristià de Jerusalem que va acompanyar Pau i Bernabé en el seu primer viatge missioner.

Mateu i Lluc van escriure els seus evangelis entre els anys 70 i 80, fent servir com a fonts d’informació l’evangeli de Marc i altres reculls sobre les paraules o ensenyaments de Jesús.

Mateu era el cobrador d’impostos que va ser cridat per Jesús a ser apòstol, si bé l’autor material del text podria ser un escriba jueu que s’havia fet cristià. L’evangeli l’escriu per les comunitats cristianes d’origen jueu. 

Lluc era un cristià d’origen pagà d’Antioquia, metge, que acompanyà l’apòstol Pau en els seus viatges missioners.

A més, Lluc és l’autor del llibre dels Fets dels Apòstols. S’adreça als cristians d’origen pagà.

Aquests tres evangelis s’anomenen sinòptics, perquè tenen moltes concordances.

Joan va escriure el seu Evangeli, entorn de l’any 100, ben diferent dels altres. Joan se serveix d’altres tradicions orals i escrites de les primeres comunitats, amb un llenguatge teològic molt propi. L’autor es presenta de forma anònima com “el deixeble que Jesús estimava”.

La tradició l’ha identificat com l’apòstol Joan, fill de Zebedeu, tot i que també podien haver intervingut en l’evangeli deixebles de l’apòstol. Aquest quart evangeli s’adreça a cristians d’Àsia Menor amb diversitat de maneres de pensar i d’entendre la figura de Jesucrist.

UNITS PER FER EL BÉ

Estem en la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians. Les diferents Esglésies cristianes seguim –en teoria- el mateix Jesús, que prega al Pare: “Que tots siguin u” (Joan 17, 21).

El pecat de la desunió ens afecta a tots, i per això és essencial avançar cap a la unitat, preguntant-nos què ens demana el Senyor en el moment present.

El moviment ecumènic dels últims temps no busca tant posar-se d’acord en qüestions doctrinals o teològiques com trobar punts de contacte entre les Esglésies perquè puguin oferir a la societat uns valors que humanitzin i facilitin la convivència segons el pla de Déu per la humanitat.

Dit d’una altra manera: en comptes de barallar-se discutint teològicament qui té raó i qui interpreta millor la missió que el Crist ens ha encomanat, es tracta de trobar-se i plantejar-se què podem aportar com a cristians que ajudi les persones a viure amb més plenitud, i amb més respecte els uns pels altres i envers la Creació. Partint de la base que tota persona té un component espiritual indefugible, fins al punt que Theilard de Chardin va dir: “No som éssers humans vivint una aventura espiritual; som éssers espirituals vivint una aventura humana”.

Amb aquesta perspectiva, el Centre Ecumènic de Catalunya ha reflexionat sobre el que el món espera de les Esglésies. Primer es constata que en una societat laica i secularitzada interessa poc el que diuen i fan les Esglésies, que últimament han caigut en un descrèdit major a causa dels escàndols i sortides de to, sovint amplificades pels mitjans de comunicació.

Però seria un error no voler saber ni fer cas del que la societat, plural i democràtica, espera de les Esglésies; ens pot ajudar a purificar-nos i a millorar.

En el llistat d’aquestes demandes, figuren temes importants com l’experiència de Déu sense interessos mundans, la normalització del paper de la dona, la inclusió i no discriminació en el tractament de col·lectius com divorciats, LGTBI o emigrants i refugiats, la defensa dels drets de les persones, que s’actualitzi la doctrina i la praxi en el tema de la sexualitat, que no s’amaguin més els casos de pederàstia, que no es vulguin donar respostes a preguntes no formulades, que les Esglésies es posin al costat dels qui treballen per promoure la justícia i la pau, que siguin una veu profètica en qüestions com la corrupció, els desfalcs econòmics i socials, el canvi climàtic, els casos de corrupció, la doble moral...

El món espera que els cristians ens pronunciem, sense ambigüitats, segons la màxima de l’arquebisbe anglicà i premi Nobel de la Pau, Desmond Tutu, que assenyalava que mantenir-se neutral davant la injustícia és col·locar-se al costat dels opressors”.

ISA SOLÀ, MISSIONERA I MÀRTIR

Isabel Solà va néixer a Barcelona l’any 1965. Als 19 anys va decidir dedicar la seva vida a ajudar els altres i va ingressar a la Congregació de Religioses de Jesús Maria. Va estudiar magisteri, infermeria i teologia. Va ser destinada a la missió africana de Guinea Equatorial on va estar 14 anys, i a partir del 2008 va traslladar-se a Haití.

L’any següent, arran del terratrèmol que va assolar aquest país, un dels més pobres del món, la Isa es va lliurar de ple a ajudar les víctimes. Va crear un centre d’atenció i rehabilitació de mutilats, amb un taller de fabricació de pròtesis ortopèdiques, destinat a qui no podia pagar les pròtesis en un centre mèdic. Isa també feia portar pròtesis usades des d’Espanya per reciclar-les. També va impulsar la construcció d’un dispensari, d’un centre de formació professional per a amputats, un programa de microcrèdits, un camió medicalitzat. I denunciava amb valentia la nul·la inversió del govern d’Haití en educació i sanitat i la desforestació del país provocada per la tala d’arbres sense control.

Un dia va escriure: “Pensareu que com puc seguir vivint a Haití, entre tanta pobresa i misèria, entre terratrèmols, huracans, inundacions i còlera. L’única cosa que podria dir és que Haití és ara l’únic lloc on puc estar i guarir el meu cor. Haití és casa meva, la meva família, el meu treball, el meu sofriment i la meva alegria, i el meu lloc de trobada amb Déu”.

Mentre Isa conduïa per la capital d’Haití, Port-au-Prince, on era mestra i on havia promogut centres escolars en els barris més marginals, fou víctima d’un atracament i assassinada a trets el dia 2 de setembre de 2016 per dos desconeguts sense cap esperança que anaven en moto i li van robar la bossa que portava. Tenia 51 anys. És enterrada a Haití.

Ens fixem avui en aquest testimoni tan impactant i evangèlic d’Isa Solà perquè dissabte que ve, dia 18, farem la presentació d’un llibre sobre la seva vida, titulat “Lo que no se da se pierde. Retrato de la missionera Isa Solà”, a càrrec de la mateixa autora, la periodista Mey Zamora, antiga companya seva de col·legi. Serà a les 15’30 h, als locals de la parròquia de la Immaculada de Figueres.

L’autora del llibre escriu: “Isa ens recorda com es fa el bé; en silenci, de manera amagada, com una deu d’aigua sota terra que fecunda les arrels amagades”. En el seu testament espiritual la germana Isa va escriure: “Seguir Jesús i el seu Evangeli ha estat la cosa més fascinant de la meva vida. Espero anar-me’n fent allò que volia fer, entregant la meva vida, estimant la gent, servint. Estigueu alegres, ara ja estic amb Jesús”.

ELS MILLORS REGALS SÓN INESPERATS

Arribat el matí del dia de Reis, el nen es va llevar, va mirar per tot el pis però no hi havia cap regal. La seva mare, soltera i a l’atur, tota entristida observava el seu fill i agafava coratge per fer-lo baixar dels seus somnis i animar-lo.

- “Mama, els Reis s’han oblidat de mi...”.

El petit es va abraçar a la seva mare i tots dos es van posar a plorar. Llavors el nen li pregunta:

- “També s’han oblidat de tu, mama...?”

- “No, fill. El millor regal que jo podria tenir està ara mateix en els meus braços: ets tu. Tranquil, jo sé que els Reis no s’han oblidat de nosaltres. Mira, el teu regal t’està abraçant ara, i et portarà a fer una de les millors passejades de la teva vida!”.

Feia un dia assolellat i se’n van anar cap al bosc i després cap a la platja. El nen va jugar amb la seva mare durant tot el dia; van riure, van saltar, van cantar, van menjar, van fer dibuixos a la sorra, es van mullar els peus a l’aigua, van fer jocs, i van tornar a casa al capvespre. El petit va arribar molt cansat, però se’n va anar a la seva habitació i va escriure aquesta carta als Reis:

“Estimats Reis: Us vull agrair el vostre regal d’avui. I voldria demanar que cada any, per aquestes festes, feu que la mama oblidi els seus problemes, que deixi d’estar trista i que jugui amb mi. Així podrem passar més dies tan divertits com el d’avui. Ara entenc per què no m’heu portat joguines, d’aquesta manera m’heu ajudat a descobrir que la mama m’estima de veritat. Jo també l’estimo molt. Gràcies per aquest gran regal, Reis Mags”.

Aquesta experiència va fer arribar aquest nen a una lucidesa semblant a la d’aquell text que diu:

“Jo havia demanat a Déu la força per obtenir l’èxit, i Ell m’ha fet feble perquè aprengui a ser humil.

Jo havia demanat la salut per fer grans coses, Ell m’ha donat la malaltia perquè faci coses millors.

Jo havia demanat la riquesa per poder ser feliç, Ell m’ha donat la pobresa perquè pugui ser assenyat.

Jo havia demanat el poder per ser apreciat pels homes, Ell m’ha donat la debilitat a fi que senti la necessitat de Déu.

Jo havia demanat un company a fi de no viure sol, Ell m’ha donat un cor a fi que pugui estimar tots els meus germans.

Jo havia demanat coses que puguin alegrar la meva vida, Ell m’ha donat la vida a fi que em pugui alegrar de totes les coses.

No he obtingut res del que havia demanat, però he rebut més del que podia esperar”.

QUE ELS REIS ENS PORTIN LUCIDESA.

BENEDICCIÓ PER AL NOU ANY 2020 (de F. Ulibarri)

Que la teva mirada guanyi en fondària i detall perquè puguis veure més clarament el teu propi viatge amb tota la humanitat com un viatge de pau i esperança.

Que siguis conscient de tots els llocs pels quals camines i caminaràs en el nou any, i que coneguis, per experiència, com en són de bells els peus del missatger que anuncia la Bona Notícia.

Que no et facin por les preguntes que oprimeixen el teu cor i la teva ment; que les acullis serenament i aprenguis a conviure amb elles fins al dia que se sàpiga tot.

Que donis la benvinguda amb un somriure a tots els qui estrenyen la teva mà; les mans esteses formen xarxes de solidaritat que alegren i enriqueixen amb la seva presència protectora.

Que sigui teu el regal de totes les coses creades: que sàpigues gaudir-les a totes les hores del dia, i que t’enfrontis, amb valentia i entusiasme, a la responsabilitat de tenir cura de la terra sencera.

Que la deu de la tendresa i la compassió ragi sense parar dintre teu, nit i dia, fins que puguis provar els goigs i les llàgrimes dels qui caminen al teu costat.

Que et despertis cada matí serè i amb ànims, amb l’acció de gràcies en els teus llavis i en el teu cor, i que les teves paraules i els teus fets, petits i grans, proclamin que tot és gràcia, que tot és do.

Que el teu esperit estigui obert i alerta per a descobrir el voler de Déu en tot moment; i que la teva oració sigui trobada de vida, de saviesa i d’enteniment dels camins de Déu per a tu.

Que la teva vida aquest any, com llevat evangèlic, es barregi sense por amb la massa i faci fermentar aquest món que vivim perquè sigui realment nou i tendre.

I que la benedicció de Déu que surt a trobar-te, Ell que és la teva roca, el teu refugi, la teva força, el teu consol i el teu recolzament en tot moment, l’invoquis o no, davalli sobre tu i el guardi de tot mal.

NADAL ÉS...

Veure l’Estrella que orienta el camí que anem fent, amb penes i treballs.

Fer el pessebre recreant el món bucòlic que volem, sense contaminació, ni física ni espiritual.

Col·locar el Nen Jesús amb la mateixa cura que si fos un nen de veritat.

Reconèixer la Veritat en aquell Nen que ens trans-porta a la fe més pura.

Sentir l’escalf, a la parada dels pastors, d’aquell foc a terra que vol aplegar a tota la família.

Deixar fluir –per fi!- allò que ets, allò que som, allò que hauríem de ser.

Retrobar, enmig de tantes llums fungibles, aquella llum interior que pot il·luminar tantes foscors.

Tornar a encendre el fanalet de la innocència que mai no hauríem d’haver deixat apagar.

Pintar el cor de colors vius i penjar a l’arbre de la vida aquelles garlandes que ens fan més amables, recuperant aquell esperit que oblidem tot l’any.

Deixar brollar, des del fons del cor, una pregària admirada com la dels pastors davant la Cova.

Obrir l’esperit a un missatge que pot esdevenir transformador per la humanitat.

Viure la solidaritat amb els més vulnerables i hu-mils, primers destinataris de l’anunci dels àngels.

Recordar –tornar a passar pel cor– els qui ja no hi són, fent-los íntimament més presents que mai.

Fer-nos regals sostenibles per dir-nos que, malgrat tot, som capaços d’estimar-nos.

Abraçar i ajudar les persones que aquests dies s’ho passen més malament i pateixen més la solitud.

Canviar la duresa de cor per una tendresa que hau-ria de ser el nostre estat propi habitual.

Reforçar la presència d’Aquell que tot ho omple, fins i tot la buidor metàl·lica d’una societat tecnifi-cada que enyora l’Amor autèntic.  BON NADAL!

EL RESSÒ

Un pare i el seu fill caminaven entre muntanyes. De sobte, el fill va caure i va cridar: “Aaaaiiii!”. I, tot sorprès, va sentir una veu que repetia, en algun lloc de la muntanya: “Aaaaiiii!”. En sentir-ho, el nen va exclamar amb curiositat: “Qui hi ha per aquí?”. La resposta no es va fer esperar, i tot seguit es van sentir les mateixes paraules: “Qui hi ha per aquí?”. Tot molest, el nen crida: “Covard!”. I se sent: “Covard!”. El nen es dirigeix al pare i li pregunta: “Què està passant, papa?”. L’home, somrient, li diu: “Fill meu, estigues atent”. I va llançar aquest missatge cap a la muntanya: “Hola, maco!”. I la veu li respongué: “Hola, maco!”. De nou, l’home va cridar: “Ets un campió!”. I la veu li contestà: “Ets un campió!”.

El nen estava sorprès i no entenia res. Llavors el pare li va explicar: “La gent l’anomena eco, ressò, però en realitat es tracta de la vida mateixa. Et retorna tot el que dius o fas. La nostra vida és simplement un reflex de les nostres accions. Si desitges més amor en el món, crea més amor al teu voltant; si desitges felicitat, fes feliços els qui t’envolten... La vida et retornarà exactament allò que tu abans li has donat; de manera que, si no t’agrada el que reps de tornada, revisa molt bé el que estàs donant”.

Aquesta historieta ens ensenya a revisar què estem aportant cada un de nosaltres a la família, a les amistats, a l’Església, a la societat... Segons el que aportem, podrem esperar a canvi.

Diuen que un infant, per començar a parlar, necessita haver sentit un milió de paraules. I per aprendre a estimar necessitarà milers de petons i abraçades. Si un nen no és estimat, com aprendrà a retornar estimació? En un món ferit i maltractat, on tants infants, joves i grans no reben bones paraules, què els estem transmetent? Comprensió o ajuda?

Hem de participar i votar en democràcia, i tant! Però ens hem de comprometre, no podem deixar la vida de la societat només en mans dels polítics. Molts d’ells només criden, s’insulten i es desqualifiquen. Algun dia la vida els retornarà a ells, com l’eco o ressò, els seus crits d’arrogància.