EL PREU D’UN MIRACLE

Un nen petit va trencar la seva guardiola, es va posar a comptar les seves monedes, les va posar en un pot, i va sortir d’amagat pel darrere de la casa.

Se’n va anar directament a la farmàcia. “En què puc ajudar-te, vailet?” –li preguntà el farmacèutic.

“Vull comprar un miracle”, va respondre el nen.

“Com dius?”, va contestar estranyat el farmacèutic.

“La meva germana està molt malalta, i el meu pare diu que només un miracle pot curar-la. Per això vull un miracle per ella. Quant costa un miracle?”.

“Ho sento” –va dir el farmacèutic, amb el cor una mica encongit. “No en venem de miracles, aquí”, va afegir suaument.

“Tinc diners per pagar-lo” –féu el nen. “Si no n’hi ha prou, en trobaré més. Només digui’m quant costa”.

Al costat del nen hi havia un home alt i ben vestit. Es va mirar el petit i li va preguntar: “Quina classe de miracle necessita la teva germana?”.

“No ho sé”, va contestar el nen, amb llàgrimes que li baixaven galtes avall. “Només sé que està molt malalta i té alguna cosa dolenta que va creixent en el seu cap. El metge va dir que necessitava una operació. Però els meus pares no la poden pagar, així que necessitem un miracle per salvar-la. Per favor, puc donar tots els meus diners per salvar la meva germana”.

“Quants diners tens?”, va preguntar l’home. “Un dòlar i 12 centaus”, contestà el nen, amb veu fluixa i tremolosa. “És tot el que tinc, però si cal en puc aconseguir més”, va afegir de seguida.

“Bé, quina coincidència!”, va somriure l’home. “Un dòlar i 12 centaus, aquest és el preu exacte d’un miracle per a la teva germaneta”. Va agafar els diners del nen amb una mà, i amb l’altra el va abraçar tot dient:

“Acompanya’m a veure la teva germana. A veure si tinc el miracle que ella necessita”.

Aquest home era el director d’un prestigiós hospital. Allà es va fer l’operació sense cap càrrec econòmic, i al cap de poc temps la germana del nen estava a casa sana i estàlvia.

“Aquesta cirurgia –va comentar la seva mare– ha estat un veritable miracle. Em pregunto quant deu haver costat”. 

El nen va somriure de saber exactament el que costa un miracle: Un dòlar i 12 centaus... I la fe d’un nen petit!

LES DONES A L’EVANGELI DE MARC

Avui, Dia de la dona, fem una mirada a l’Evangeli per veure com Jesús tracta la dona. Ho fem de la mà de Teodor Suau, en la seva publicació “Les dones a l’evangeli de Marc”.

L’autor adverteix que hi ha una cosa que impedeix la felicitat de les persones, i és tota idea equivocada de Déu. En aquell temps, les dones a Israel no solament eren marginades socials sinó també teològicament. Es presentava la seva submissió al mascle com a voluntat de Déu.

Jesús de Natzaret va comprendre ben aviat que això no era així. El Mestre –com apunta Teodor Suau– fa passar del Déu-Llei al Déu-Abba, i automàticament suposa una altra manera de veure la dona i de comportar-se amb ella.

Hi ha un conjunt de textos a l’evangeli de Marc que tenen com a protagonistes les dones. En tots els textos hi ha l’aprovació tendra i afectuosa del Mestre de Natzaret, cosa que permet demostrar la tesi de l’autor Teodor Suau: que Marc s’ha servit de la figura de la dona per presentar les actituds que, segons ell, es necessiten per seguir Jesús. Amb altres paraules: amb les narracions que tenen a les dones per subjecte, l’evangelista ha construït el retrat-robot del veritable deixeble. Uns exemples: En la narració de la sogra de Pere (Mc 1,29-31), Jesús convida a passar de la servitud al servei. En el passatge de la dona que patia hemorràgies (Mc 5,25-34) la invita a passar de la por a la confiança. Al relat de la pagana siro-fenícia (Mc 7,24-30), la fa passar de la submissió al mal a l’alliberament. Al passatge de la viuda pobra que dóna tot el que té (Mc 12,41-44), es passa de la indigència a la gratuïtat. A la narració de la dona que ungeix Jesús amb perfums (Mc 14,3-9), Jesús fa passar de la coneixença a la tendresa. Al relat de la Passió, les dones que acompanyen Jesús al peu de la creu (Mc 15,40-41.47) han passat de l’afecte a la fidelitat. I les dones que el matí de Pasqua troben la tomba buida (Mc 16,1-8) van de la por al coratge i finalment a l’experiència de la resurrecció.

L’evangeli de Marc és com una gramàtica del bon deixeble de Jesús; i les dones hi tenen un protagonisme peculiar, cridades per Jesús a deixar de patir sota el jou del Déu-Llei i a abraçar les entranyes del Déu-Abba (Pare).

EL BROT DE RAÏMS

L’Abbé Pierre (1912-2007), capellà francès anomenat també “l’àngel dels pobres”, fundador del moviment Emaús contra l’exclusió, advertia: “La humanitat haurà de trobar altres raons per viure que les de produir, menjar i dormir. Haurà d’inventar una altra manera de viure”.

Avui a casa nostra molta gent té de tot, no li falta res, però li manquen raons per viure. Què en faràs de tenir tantes coses si no tens el més important, que és un ideal de vida, una fe, un motiu pel qual viure! I per conviure. I per somriure.

El jove Lancy Dodem, indi de la casta dels intocables, fill adoptiu i col·laborador de Vicenç Ferrer, donava pistes d’un altre estil de viure quan va venir a Catalunya i deia: “He vist que aquí la gent tenia de tot... però no somreia. Allà no falta mai el somriure! Com que no tenim res, qualsevol cosa ens fa contents. Quan vaig arribar aquí, m’aturava cada dos passos davant de cada aparador. Allà, quan t’aixeques, hi ha el que hi ha.

Treballes en el que hi ha, menges el que hi ha... Aquí, en canvi, s’ha d’escollir. I no és gens senzill escollir bé!”

Voleu un altre exemple entranyable d’un estil de vida realment alternatiu? Diu que al segle V, un home que cultivava una vinya se’n va anar a veure l’abat Macari, un dels pares del desert, a qui venerava. En arribar a la cova de Macari, el pagès li va dir: “Pare, us porto aquest preciós brot de raïms perquè us el mengeu a gust”. 

L’abat li va agrair el gest, però després va pensar: “No el necessitaria més que jo l’ermità que viu a la cova del costat?” I va agafar el raïm i l’hi va portar.

Aquell ermità el va agafar amb gratitud, però després va pensar: “Que bé que li aniria aquest raïm al germà Nazari, que està malalt”. I li va anar a portar. Però Nazari ni tan sols el va agafar. Va dir: “Com puc menjar això si al meu Salvador li van donar fel i vinagre a la creu?”

Així el brot de raïm va anar passant d’una cova a l’altra, fins a la posta del sol, quan un dels ermitans va anar a oferir altra vegada el raïm a la cova de l’abat Macari.

Aquest, quan va tornar a veure l’esplèndid raïm a les seves mans, es va posar a plorar d’alegria i donava gràcies a Déu per tenir uns veïns tan capaços de renunciar a una cosa tan bona per afavorir un germà.

A nosaltres ens pertoca ara fer passar el raïm. Ei, si és que volem un altre estil de vida... Doncs aquesta altra manera de viure és la que ens proposa el temps de Quaresma. Saber escollir bé entre tantes coses i propostes que tenim. Saber renunciar a tot el que ens aparta de Déu. Amb més pregària, més despreniment, més pensar en els altres.

PREMIS HUMANS... I DIVINS

No sé a vostès, a mi em fa la impressió que en el món anomenat de la Cultura sempre s’estan donant premis.

Premis en el món del cinema, del teatre, dels mitjans de comunicació, de la música, de la literatura, de les arts, de la gastronomia, de la moda, de l’esport... No paren, premis i més premis...

Està bé que hi hagi un reconeixement social a la feina ben feta, però em fa l’efecte que al darrere hi deu haver interessos econòmics, comercials i polítics. Ja els va bé a tots plegats rebre més diners, més notorietat i sortir a la foto amb els premis.

Si parlem de feina ben feta, hi ha molta i molta gent, que no està dins el món anomenat de la Cultura, ni és famosa, que fa la seva feina molt ben feta, i que no rep ni rebrà mai cap reconeixement social ni cap premi, tot i que aquestes persones suposin un benefici per la societat, probablement més important que certs productes “culturals”.

A tall d’exemple:

La persona que té cura de malalts o persones grans a casa, un dia rere l’altre, sense festes ni vacances, i ho fa amb una gran paciència i constància.

El professional que treballa bé el seu producte, sigui quin sigui, i que tracta amablement els clients sense intentar enganyar-los sinó servir-los bé.

La persona voluntària d’un poble o d’un barri que sempre fa per un a l’hora de col·laborar desinteressadament en les coses del poble sense buscar cap protagonisme sinó servir i fer poble.

La persona gran que després d’haver-se buidat tota la vida treballant de sol a sol al servei de la família, ara es troba ingressada en una residència geriàtrica i mira de no queixar-se per no fer patir.

La religiosa que ha passat tota la seva vida resant per tothom i s’ha lliurat al servei dels alumnes, o dels malalts, o dels vells, vivint en comunitat amb els vots de pobresa, castedat i obediència.

El jove amb discapacitat intel·lectual, que amb l’ajuda de la família (els pares, quin altre gran premi no mereixerien!) ha assumit que mai no podrà ser “com els altres” i que té un cor enorme, sense enveja de ningú i només repartint somriures i amor.

Els avis que estan estirant la seva pensió per ajudar els fills o els néts que estan a l’atur; i retallen el seu temps lliure per atendre tota la família.

Segurament totes aquestes persones, i molta altra gent anònima que fa el bé, no espera cap recompensa d’aquest món. En tenen prou amb la satisfacció de la feina ben feta.

Estic segur que Déu, l’únic just, els recompensarà eternament amb un premi que cap jurat humà no seria capaç d’atorgar ni d’imaginar. 

PER QUÈ VA REEIXIR EL CRISTIANISME ALS SEUS INICIS?

En la conferència sobre els orígens del Cristianisme que es va fer amb motiu del Mil·lenari de Sant Pere de Figueres, Mn. Enric Tubert va apuntar 8 raons de l’èxit del Cristianisme en els seus inicis:

1. Amb Jesús apareix una figura religiosa excepcional, que dóna resposta als anhels més profunds de la persona i de la societat. A diferència del paganisme, la fe en Jesús comportava una determinada manera de viure.
2. El cristianisme primitiu fou la irrupció d’un monoteisme que alliberava la gent de tantes divinitats, del culte a l’emperador i de sacrificis i pràctiques supersticioses.
3. Amb el descobriment de la misericòrdia divina, el cristianisme apareix com una religió de “guarició”. L’estimació i el servei (“diakonia”) eren la pràctica més important. Els estoics buscaven la pròpia perfecció; els cristians buscaven també el bé dels altres. 
4. L’ètica viscuda era convincent. Si en cercles pagans es tendia a deixar de racó els infants, els ancians i els pobres, no era així en els cercles cristians.
5. El cristianisme primitiu era una forma d’associació ideal. Enfront de formes elitistes i classistes, seguir Jesús era practicar l’hospitalitat i procurar eliminar les diferències socials.
6. Era una religió que acollia bé les dones. Jesús trenca el tabú admetent dones que el segueixin, a diferència dels rabins. Elles són testimonis de la crucifixió i de la resurrecció i esdevenen missioneres de la Bona Nova, amb un cert lideratge comunitari fins al segle II.
7. Era una religió que acollia els esclaus. La societat del segle I era piramidal, i a la base hi havia els esclaus; un gran nombre de cristians eren esclaus i trobaven a la comunitat cristiana una posició d’igualtat i reciprocitat.
8. Els primers cristians experimentaven un model de comunió total, de béns, de gènere i de vivència comunitària (“koinonia”), entorn de l’Eucaristia. El menjar comunitari expressava l’ideal de convivència segons la voluntat de Jesús.

Amb aquestes pistes, que ens vénen dels orígens, ens podem orientar de cara al present i al futur de les nostres comunitats cristianes. Ja ho deia el subtítol de la conferència esmentada: “Memòria del passat per renovar el present”. 

PRESERVAR LA HUMANITAT

Els qui pretenen enfrontar la figura del papa Francesc amb els papes anteriors, Benet XVI o Joan Pau II, haurien de veure com, tant en temes teològics com socials, Francesc cita sovint el mestratge dels seus predecessors. Fins en qüestions tan debatudes i actuals com el respecte a la natura i la cura de la casa de tots, recollits en l’encíclica “Laudato si’”, el papa actual s’inspira en diverses encícliques socials de Joan Pau II i de Benet XVI.

I és que la doctrina social de l’Església, que ja ve del papa Lleó XIII, ha estat sempre tan brillant i encertada com desconeguda pels propis cristians i oblidada pels governs de tot el món.

Si l’orgull no impedís al món i als seus dirigents de fer una mica de cas del lideratge moral del Papa (quin altre personatge actual podria ser tingut per líder mundial?), estic segur que hi hauria un altre panorama al nostre món, sense tantes desigualtats i sense tanta autodestrucció.

Mentre siguin els interessos de poder i els econòmics els qui manin, anirem de mal en pitjor. Al mateix temps que avui col·laborem en els projectes de MANS UNIDES per eradicar les causes de la fam en el món, hem de denunciar el pecat social d’un món polític i econòmic que en lloc d’eliminar les causes de pobresa encara les alimenta.

Diu el n. 6 de “Laudato si’”: “El meu predecessor Benet XVI va renovar la invitació a eliminar les causes estructurals de les disfuncions de l’economia mundial i corregir els models de creixement que semblen incapaços de garantir el respecte del medi ambient”.

Hi ha una íntima relació entre els pobres i la fragilitat del planeta. Sempre, els qui surten perdent més són els més vulnerables, indefensos davant els interessos del mercat despietat i les conseqüències del canvi climàtic que fa malbé la terra com a font de vida per a tothom.

La crida dels últims Papes és la més completa de totes; és una crida a una ecologia integral, inspirada en els valors cristians de l’amor, la cura dels més febles i la participació en l’obra creadora de Déu per fer un món més habitable per tothom. Les solucions demanen, això sí, deixar d’adorar el déu del consum i de la tecnologia que no ho resol tot i deixar de pensar que l’home és l’amo i senyor de l’Univers.

Apunta el papa Francesc: “Sant Joan Pau II va recordar amb molt d’èmfasi que “Déu ens ha donat la terra a tot el gènere humà perquè aquesta sustenti tots els seus habitants, sense excloure ningú ni privilegiar ningú” L.S. 93.

SÍMBOLS DELS QUATRE EVANGELISTES

Ens fixem avui en la simbologia dels 4 evangelistes, representats tradicionalment pel lleó, el bou, l’home i l’àguila. Se’n diu “tetramorf”, que significa, literalment, quatre formes. Aquesta paraula s’havia utilitzat per referir-se a la representació dels quatre elements fonamentals, terra, aire, aigua i foc, l’essència de totes les coses segons la filosofia grega. Per això no és casual que fossin justament quatre els Evangelis triats com a oficials o canònics.

Les fonts d’aquesta iconografia cristiana es remunten a la Bíblia, al llibre del profeta Ezequiel, que descriu quatre criatures alades d’aparença humana, i al llibre de l’Apocalipsi, que descriu quatre éssers vivents que envolten la figura del tron del Crist.

L’home alat o àngel representa Mateu, perquè el seu evangeli comença amb la genealogia de Crist, el Fill de l’Home. Significa, a més, l’amor diví, que és enviat als humans a través dels àngels, missatgers de Déu.

El lleó representa l’evangeli de Marc, perquè el seu Evangeli comença parlant de Joan Baptista, “veu que clama en el desert”, una veu com la del lleó, animal que s’associa a la força i la noblesa, atributs de Jesús.

El bou o brau representa l’Evangeli de Lluc, perquè al seu inici ens situa al Temple de Jerusalem, lloc on s’oferien animals en sacrifici a Déu; i el bou és símbol del sacrifici que permet a l’home superar les passions i obtenir la pau.

L’àguila representa l’Evangeli de Joan, perquè al començament ens parla de Jesús com la Paraula que era a les altures de Déu, coml’àguila, que s’eleva sobre les altres aus; indicant així també que Joan és un Evangeli més elevat, abstracte i teològic que els altres.

Els 4 evangelistes amb els seus símbols estan bellament esculpits per Carles Collet a la trona dita de l’Evangeli del temple de Sant Pere de Figueres. El Mil·lenari és una bona ocasió per apreciar-ho.

A propòsit dels evangelistes, ens plau recordar que Antoni Gaudí va dedicar quatre de les sis torres centrals del temple de la Sagrada Família de Barcelona als quatre evangelistes, que representen la paraula de Jesús. Sembla que serà a mitjans de l’any 2021 quan les torres dels evangelistes i la torre central de Jesucrist estiguin acabades. Serà una ocasió de donar-los a conèixer encara més als visitants d’arreu del món... i a la gent del país.