PREMIS HUMANS... I DIVINS

No sé a vostès, a mi em fa la impressió que en el món anomenat de la Cultura sempre s’estan donant premis.

Premis en el món del cinema, del teatre, dels mitjans de comunicació, de la música, de la literatura, de les arts, de la gastronomia, de la moda, de l’esport... No paren, premis i més premis...

Està bé que hi hagi un reconeixement social a la feina ben feta, però em fa l’efecte que al darrere hi deu haver interessos econòmics, comercials i polítics. Ja els va bé a tots plegats rebre més diners, més notorietat i sortir a la foto amb els premis.

Si parlem de feina ben feta, hi ha molta i molta gent, que no està dins el món anomenat de la Cultura, ni és famosa, que fa la seva feina molt ben feta, i que no rep ni rebrà mai cap reconeixement social ni cap premi, tot i que aquestes persones suposin un benefici per la societat, probablement més important que certs productes “culturals”.

A tall d’exemple:

La persona que té cura de malalts o persones grans a casa, un dia rere l’altre, sense festes ni vacances, i ho fa amb una gran paciència i constància.

El professional que treballa bé el seu producte, sigui quin sigui, i que tracta amablement els clients sense intentar enganyar-los sinó servir-los bé.

La persona voluntària d’un poble o d’un barri que sempre fa per un a l’hora de col·laborar desinteressadament en les coses del poble sense buscar cap protagonisme sinó servir i fer poble.

La persona gran que després d’haver-se buidat tota la vida treballant de sol a sol al servei de la família, ara es troba ingressada en una residència geriàtrica i mira de no queixar-se per no fer patir.

La religiosa que ha passat tota la seva vida resant per tothom i s’ha lliurat al servei dels alumnes, o dels malalts, o dels vells, vivint en comunitat amb els vots de pobresa, castedat i obediència.

El jove amb discapacitat intel·lectual, que amb l’ajuda de la família (els pares, quin altre gran premi no mereixerien!) ha assumit que mai no podrà ser “com els altres” i que té un cor enorme, sense enveja de ningú i només repartint somriures i amor.

Els avis que estan estirant la seva pensió per ajudar els fills o els néts que estan a l’atur; i retallen el seu temps lliure per atendre tota la família.

Segurament totes aquestes persones, i molta altra gent anònima que fa el bé, no espera cap recompensa d’aquest món. En tenen prou amb la satisfacció de la feina ben feta.

Estic segur que Déu, l’únic just, els recompensarà eternament amb un premi que cap jurat humà no seria capaç d’atorgar ni d’imaginar. 

PER QUÈ VA REEIXIR EL CRISTIANISME ALS SEUS INICIS?

En la conferència sobre els orígens del Cristianisme que es va fer amb motiu del Mil·lenari de Sant Pere de Figueres, Mn. Enric Tubert va apuntar 8 raons de l’èxit del Cristianisme en els seus inicis:

1. Amb Jesús apareix una figura religiosa excepcional, que dóna resposta als anhels més profunds de la persona i de la societat. A diferència del paganisme, la fe en Jesús comportava una determinada manera de viure.
2. El cristianisme primitiu fou la irrupció d’un monoteisme que alliberava la gent de tantes divinitats, del culte a l’emperador i de sacrificis i pràctiques supersticioses.
3. Amb el descobriment de la misericòrdia divina, el cristianisme apareix com una religió de “guarició”. L’estimació i el servei (“diakonia”) eren la pràctica més important. Els estoics buscaven la pròpia perfecció; els cristians buscaven també el bé dels altres. 
4. L’ètica viscuda era convincent. Si en cercles pagans es tendia a deixar de racó els infants, els ancians i els pobres, no era així en els cercles cristians.
5. El cristianisme primitiu era una forma d’associació ideal. Enfront de formes elitistes i classistes, seguir Jesús era practicar l’hospitalitat i procurar eliminar les diferències socials.
6. Era una religió que acollia bé les dones. Jesús trenca el tabú admetent dones que el segueixin, a diferència dels rabins. Elles són testimonis de la crucifixió i de la resurrecció i esdevenen missioneres de la Bona Nova, amb un cert lideratge comunitari fins al segle II.
7. Era una religió que acollia els esclaus. La societat del segle I era piramidal, i a la base hi havia els esclaus; un gran nombre de cristians eren esclaus i trobaven a la comunitat cristiana una posició d’igualtat i reciprocitat.
8. Els primers cristians experimentaven un model de comunió total, de béns, de gènere i de vivència comunitària (“koinonia”), entorn de l’Eucaristia. El menjar comunitari expressava l’ideal de convivència segons la voluntat de Jesús.

Amb aquestes pistes, que ens vénen dels orígens, ens podem orientar de cara al present i al futur de les nostres comunitats cristianes. Ja ho deia el subtítol de la conferència esmentada: “Memòria del passat per renovar el present”. 

PRESERVAR LA HUMANITAT

Els qui pretenen enfrontar la figura del papa Francesc amb els papes anteriors, Benet XVI o Joan Pau II, haurien de veure com, tant en temes teològics com socials, Francesc cita sovint el mestratge dels seus predecessors. Fins en qüestions tan debatudes i actuals com el respecte a la natura i la cura de la casa de tots, recollits en l’encíclica “Laudato si’”, el papa actual s’inspira en diverses encícliques socials de Joan Pau II i de Benet XVI.

I és que la doctrina social de l’Església, que ja ve del papa Lleó XIII, ha estat sempre tan brillant i encertada com desconeguda pels propis cristians i oblidada pels governs de tot el món.

Si l’orgull no impedís al món i als seus dirigents de fer una mica de cas del lideratge moral del Papa (quin altre personatge actual podria ser tingut per líder mundial?), estic segur que hi hauria un altre panorama al nostre món, sense tantes desigualtats i sense tanta autodestrucció.

Mentre siguin els interessos de poder i els econòmics els qui manin, anirem de mal en pitjor. Al mateix temps que avui col·laborem en els projectes de MANS UNIDES per eradicar les causes de la fam en el món, hem de denunciar el pecat social d’un món polític i econòmic que en lloc d’eliminar les causes de pobresa encara les alimenta.

Diu el n. 6 de “Laudato si’”: “El meu predecessor Benet XVI va renovar la invitació a eliminar les causes estructurals de les disfuncions de l’economia mundial i corregir els models de creixement que semblen incapaços de garantir el respecte del medi ambient”.

Hi ha una íntima relació entre els pobres i la fragilitat del planeta. Sempre, els qui surten perdent més són els més vulnerables, indefensos davant els interessos del mercat despietat i les conseqüències del canvi climàtic que fa malbé la terra com a font de vida per a tothom.

La crida dels últims Papes és la més completa de totes; és una crida a una ecologia integral, inspirada en els valors cristians de l’amor, la cura dels més febles i la participació en l’obra creadora de Déu per fer un món més habitable per tothom. Les solucions demanen, això sí, deixar d’adorar el déu del consum i de la tecnologia que no ho resol tot i deixar de pensar que l’home és l’amo i senyor de l’Univers.

Apunta el papa Francesc: “Sant Joan Pau II va recordar amb molt d’èmfasi que “Déu ens ha donat la terra a tot el gènere humà perquè aquesta sustenti tots els seus habitants, sense excloure ningú ni privilegiar ningú” L.S. 93.

SÍMBOLS DELS QUATRE EVANGELISTES

Ens fixem avui en la simbologia dels 4 evangelistes, representats tradicionalment pel lleó, el bou, l’home i l’àguila. Se’n diu “tetramorf”, que significa, literalment, quatre formes. Aquesta paraula s’havia utilitzat per referir-se a la representació dels quatre elements fonamentals, terra, aire, aigua i foc, l’essència de totes les coses segons la filosofia grega. Per això no és casual que fossin justament quatre els Evangelis triats com a oficials o canònics.

Les fonts d’aquesta iconografia cristiana es remunten a la Bíblia, al llibre del profeta Ezequiel, que descriu quatre criatures alades d’aparença humana, i al llibre de l’Apocalipsi, que descriu quatre éssers vivents que envolten la figura del tron del Crist.

L’home alat o àngel representa Mateu, perquè el seu evangeli comença amb la genealogia de Crist, el Fill de l’Home. Significa, a més, l’amor diví, que és enviat als humans a través dels àngels, missatgers de Déu.

El lleó representa l’evangeli de Marc, perquè el seu Evangeli comença parlant de Joan Baptista, “veu que clama en el desert”, una veu com la del lleó, animal que s’associa a la força i la noblesa, atributs de Jesús.

El bou o brau representa l’Evangeli de Lluc, perquè al seu inici ens situa al Temple de Jerusalem, lloc on s’oferien animals en sacrifici a Déu; i el bou és símbol del sacrifici que permet a l’home superar les passions i obtenir la pau.

L’àguila representa l’Evangeli de Joan, perquè al començament ens parla de Jesús com la Paraula que era a les altures de Déu, coml’àguila, que s’eleva sobre les altres aus; indicant així també que Joan és un Evangeli més elevat, abstracte i teològic que els altres.

Els 4 evangelistes amb els seus símbols estan bellament esculpits per Carles Collet a la trona dita de l’Evangeli del temple de Sant Pere de Figueres. El Mil·lenari és una bona ocasió per apreciar-ho.

A propòsit dels evangelistes, ens plau recordar que Antoni Gaudí va dedicar quatre de les sis torres centrals del temple de la Sagrada Família de Barcelona als quatre evangelistes, que representen la paraula de Jesús. Sembla que serà a mitjans de l’any 2021 quan les torres dels evangelistes i la torre central de Jesucrist estiguin acabades. Serà una ocasió de donar-los a conèixer encara més als visitants d’arreu del món... i a la gent del país.

EVANGELI I EVANGELIS

Estem oferint un cicle de conferències d’Introducció al Nou Testament al nostre arxiprestat. És bo tenir clars alguns elements bàsics sobre els Evangelis.

Sovint fem servir paraules que vénen de la llengua grega.

La paraula “evangeli” n’és una, i significa “Bon anunci” o “Bona Notícia”. A quina “Bona Nova” es refereix? A la notícia que Jesús de Natzaret és el Fill de Déu, que ha vençut la mort i ha ressuscitat. I això és Vida Nova per nosaltres.

Jesús no ens va deixar res per escrit. Abans que ningú no escrivís res, els fets de la vida de Jesús i les seves paraules s’explicaven de viva veu, des de la predicació dels apòstols, i els uns les donaven a conèixer als altres.

Això és el que designem amb el nom de tradició oral. 

Al cap d’un temps, tots els fets i les paraules de Jesús transmesos de forma oral pels apòstols i els altres deixebles es van posar per escrit, i es van fer servir per escriure els llibres dels quatre evangelis, que trobem al començament del Nou Testament.

Marc fou el primer a escriure un Evangeli, entorn de l’any 60, i s’adreça sobretot a cristians que provenen del món pagà. En la seva redacció es va servir, sobretot, d’informacions sobre els fets de la vida de Jesús i de la predicació de l’apòstol Pere. Marc era un jove cristià de Jerusalem que va acompanyar Pau i Bernabé en el seu primer viatge missioner.

Mateu i Lluc van escriure els seus evangelis entre els anys 70 i 80, fent servir com a fonts d’informació l’evangeli de Marc i altres reculls sobre les paraules o ensenyaments de Jesús.

Mateu era el cobrador d’impostos que va ser cridat per Jesús a ser apòstol, si bé l’autor material del text podria ser un escriba jueu que s’havia fet cristià. L’evangeli l’escriu per les comunitats cristianes d’origen jueu. 

Lluc era un cristià d’origen pagà d’Antioquia, metge, que acompanyà l’apòstol Pau en els seus viatges missioners.

A més, Lluc és l’autor del llibre dels Fets dels Apòstols. S’adreça als cristians d’origen pagà.

Aquests tres evangelis s’anomenen sinòptics, perquè tenen moltes concordances.

Joan va escriure el seu Evangeli, entorn de l’any 100, ben diferent dels altres. Joan se serveix d’altres tradicions orals i escrites de les primeres comunitats, amb un llenguatge teològic molt propi. L’autor es presenta de forma anònima com “el deixeble que Jesús estimava”.

La tradició l’ha identificat com l’apòstol Joan, fill de Zebedeu, tot i que també podien haver intervingut en l’evangeli deixebles de l’apòstol. Aquest quart evangeli s’adreça a cristians d’Àsia Menor amb diversitat de maneres de pensar i d’entendre la figura de Jesucrist.

UNITS PER FER EL BÉ

Estem en la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians. Les diferents Esglésies cristianes seguim –en teoria- el mateix Jesús, que prega al Pare: “Que tots siguin u” (Joan 17, 21).

El pecat de la desunió ens afecta a tots, i per això és essencial avançar cap a la unitat, preguntant-nos què ens demana el Senyor en el moment present.

El moviment ecumènic dels últims temps no busca tant posar-se d’acord en qüestions doctrinals o teològiques com trobar punts de contacte entre les Esglésies perquè puguin oferir a la societat uns valors que humanitzin i facilitin la convivència segons el pla de Déu per la humanitat.

Dit d’una altra manera: en comptes de barallar-se discutint teològicament qui té raó i qui interpreta millor la missió que el Crist ens ha encomanat, es tracta de trobar-se i plantejar-se què podem aportar com a cristians que ajudi les persones a viure amb més plenitud, i amb més respecte els uns pels altres i envers la Creació. Partint de la base que tota persona té un component espiritual indefugible, fins al punt que Theilard de Chardin va dir: “No som éssers humans vivint una aventura espiritual; som éssers espirituals vivint una aventura humana”.

Amb aquesta perspectiva, el Centre Ecumènic de Catalunya ha reflexionat sobre el que el món espera de les Esglésies. Primer es constata que en una societat laica i secularitzada interessa poc el que diuen i fan les Esglésies, que últimament han caigut en un descrèdit major a causa dels escàndols i sortides de to, sovint amplificades pels mitjans de comunicació.

Però seria un error no voler saber ni fer cas del que la societat, plural i democràtica, espera de les Esglésies; ens pot ajudar a purificar-nos i a millorar.

En el llistat d’aquestes demandes, figuren temes importants com l’experiència de Déu sense interessos mundans, la normalització del paper de la dona, la inclusió i no discriminació en el tractament de col·lectius com divorciats, LGTBI o emigrants i refugiats, la defensa dels drets de les persones, que s’actualitzi la doctrina i la praxi en el tema de la sexualitat, que no s’amaguin més els casos de pederàstia, que no es vulguin donar respostes a preguntes no formulades, que les Esglésies es posin al costat dels qui treballen per promoure la justícia i la pau, que siguin una veu profètica en qüestions com la corrupció, els desfalcs econòmics i socials, el canvi climàtic, els casos de corrupció, la doble moral...

El món espera que els cristians ens pronunciem, sense ambigüitats, segons la màxima de l’arquebisbe anglicà i premi Nobel de la Pau, Desmond Tutu, que assenyalava que mantenir-se neutral davant la injustícia és col·locar-se al costat dels opressors”.

ISA SOLÀ, MISSIONERA I MÀRTIR

Isabel Solà va néixer a Barcelona l’any 1965. Als 19 anys va decidir dedicar la seva vida a ajudar els altres i va ingressar a la Congregació de Religioses de Jesús Maria. Va estudiar magisteri, infermeria i teologia. Va ser destinada a la missió africana de Guinea Equatorial on va estar 14 anys, i a partir del 2008 va traslladar-se a Haití.

L’any següent, arran del terratrèmol que va assolar aquest país, un dels més pobres del món, la Isa es va lliurar de ple a ajudar les víctimes. Va crear un centre d’atenció i rehabilitació de mutilats, amb un taller de fabricació de pròtesis ortopèdiques, destinat a qui no podia pagar les pròtesis en un centre mèdic. Isa també feia portar pròtesis usades des d’Espanya per reciclar-les. També va impulsar la construcció d’un dispensari, d’un centre de formació professional per a amputats, un programa de microcrèdits, un camió medicalitzat. I denunciava amb valentia la nul·la inversió del govern d’Haití en educació i sanitat i la desforestació del país provocada per la tala d’arbres sense control.

Un dia va escriure: “Pensareu que com puc seguir vivint a Haití, entre tanta pobresa i misèria, entre terratrèmols, huracans, inundacions i còlera. L’única cosa que podria dir és que Haití és ara l’únic lloc on puc estar i guarir el meu cor. Haití és casa meva, la meva família, el meu treball, el meu sofriment i la meva alegria, i el meu lloc de trobada amb Déu”.

Mentre Isa conduïa per la capital d’Haití, Port-au-Prince, on era mestra i on havia promogut centres escolars en els barris més marginals, fou víctima d’un atracament i assassinada a trets el dia 2 de setembre de 2016 per dos desconeguts sense cap esperança que anaven en moto i li van robar la bossa que portava. Tenia 51 anys. És enterrada a Haití.

Ens fixem avui en aquest testimoni tan impactant i evangèlic d’Isa Solà perquè dissabte que ve, dia 18, farem la presentació d’un llibre sobre la seva vida, titulat “Lo que no se da se pierde. Retrato de la missionera Isa Solà”, a càrrec de la mateixa autora, la periodista Mey Zamora, antiga companya seva de col·legi. Serà a les 15’30 h, als locals de la parròquia de la Immaculada de Figueres.

L’autora del llibre escriu: “Isa ens recorda com es fa el bé; en silenci, de manera amagada, com una deu d’aigua sota terra que fecunda les arrels amagades”. En el seu testament espiritual la germana Isa va escriure: “Seguir Jesús i el seu Evangeli ha estat la cosa més fascinant de la meva vida. Espero anar-me’n fent allò que volia fer, entregant la meva vida, estimant la gent, servint. Estigueu alegres, ara ja estic amb Jesús”.