UNA NOVA PRESÈNCIA D’ESGLÉSIA (i II)

Seguim i acabem el tema de la setmana passada, possibles pistes per viure més evangèlicament en el món d’avui, i trobar una nova presència de l’Església en aquesta societat: 

13. En un món on sembla que només triomfen el poder i la força, ¿sabrem aplicar-nos, joiosos, les paràboles del Regne de Déu? 

14. En un món de lucre i finances, ¿no ens hauria de distingir un estil de vida segons la pobresa evangèlica, amb una opció clara pels pobres? 

15. En un món ple d’indiferència, ¿reafirmarem amb el nostre exemple la necessitat d’un compromís, a l’estil de Jesús? 

16. En un món on abunden sectes perilloses que anul·len la voluntat, ¿sabrem ser acollidors i oberts a tota persona que busca el sentit de la seva existència? 

17. En un món on tanta gent pateix tants tipus de mals, sabrem fer com Jesús, que se’n compadeix, consola, guareix, salva? 

18. En un món àvid de noves sensacions i messianismes exòtics, ¿sabrem aportar el seny d’una pregària i una litúrgia en esperit i en veritat? 

19. En un món d’artificialitat i de productes adulterats, ¿portaran els nostres fets i paraules el segell de l’autenticitat de Jesús? 

20. En un món que passa tanta angúnia per “tenir”, ¿no hauríem de ser portadors de la joia que dóna l’esperança del “ser”? 

21. En un món que fa excessos de tot tipus, ¿sabrem ser exemple de moderació i de mesura? 

22. En un món on les “fake news”, o notícies falses, són el pa de cada dia, ¿sabrem anar sempre amb la veritat per endavant, com Jesús? 

23. En un món on els acords i els compromisos es trenquen tan fàcilment, ¿sabrem ser testimonis de fidelitat? 

24. En un món de tanta comunicació virtual a través de les xarxes socials, ¿no hem de fomentar el contacte personal amb la família, els amics? 

25. En un món que banalitza la sexualitat i les relacions afectives, ¿reivindicarem el respecte al cos i el valor de l’amor fidel, que ve de Déu? 

26. En un món on es parla tan barroerament i es blasfema inconscientment, ¿no utilitzarem la riquesa de la paraula i la parla respectuosa? 

27. En un món on s’abandona la pràctica dels sagraments, ¿sabrem viure i comunicar l’alegria de la fe i de la gràcia que rebem de Déu? 

28. En un món que, en el fons, enyora la Bondat, ¿sabrem ser missatgers de l’Evangeli?

UNA NOVA PRESÈNCIA D’ESGLÉSIA (I)

No fa pas gaires dècades que l’Església tenia una presència dominant en la societat. Ara més aviat és a la inversa, i ens hem de preguntar quina ha de ser la presència més adequada avui, tenint en compte els signes dels temps i la necessitat de no caure ni en el derrotisme (“no hi ha res a fer”) ni en el judici negatiu (“el món està perdut”) ni en l’angelisme ingenu, com si el món no hagués canviat i com si l’Església no necessités reinventar-se a la llum de l’Esperit. 

Mireu si n’hi ha de camins ben evangèlics que es poden fressar enmig dels embussos d’avui, i que connecten amb valors importants pel nostre món: 

1. En un món d’interessos creats, ¿no hauríem de ser signe de gratuïtat, d’acollida, de despreniment? 

2. En un món que mesura la persona per la seva productivitat, ¿sabrem afirmar el valor sagrat de la persona com a temple de Déu, inviolable en els infants, en els vells, en els disminuïts? 

3. En un món d’ostentació ¿sabrem estar contents amb la fecunditat social de les petites fidelitats quotidianes? 

4. En un món ple d’agressivitat i violència, ¿maldarem per educar els nostres infants per a la pau i la noviolència activa? 

5. En un món ple d’injustícies, ¿sabrem ser profetes per defensar l’home, imatge de Déu? 

6. En un món que genera individualisme i anonimat, ¿no fomentarem més la comunicació, la tendresa i el diàleg? 

7. En un món burocratitzat i impersonal, ¿oblidarem que l’Evangeli situa sempre la persona humana per damunt de la llei? 

8. En un món esqueixat pel trencament del pecat, ¿sabrem aportar-hi la unitat interior, la serenitat de la fe? 

9. En un món esclau de la recerca de plaers immediats, ¿serem testimonis del Regne de Déu, que ens allibera de tots els ídols que ens sedueixen amb una felicitat buida? 

10. En un món emmetzinat i contaminat, ¿sabrem col·laborar en la defensa de la integritat del planeta com a casa comuna creada per Déu? 

11. En un món que banalitza la vida i la mort, ¿no hauríem d’aportar el sentit del respecte a la dignitat de la vida i de la mort humanes? 

12. En un món que aixeca murs, ¿no hauríem d’establir ponts entre les persones?

JESÚS, HUMIL, ES FA BATEJAR

A la Bíblia hi ha narracions impactants, i també silencis impactants. Un d’aquests silencis és la vida oculta de Jesús. Sorprèn que entre la infància i l’adultesa de Jesús no es narri cap més fet que quan el van perdre i trobar al Temple entre els mestres i doctors de la Llei. Només sabem que a Natzaret, a casa dels seus pares, “Jesús creixia en edat i saviesa i els era obedient”, diu l’Evangeli de Lluc.

Aquest fet, aquest “silenci” de tants anys de vida oculta, “diu” moltes coses. Diu que el dia a dia és important, que els dies grisos també compten, que la feina diària, constant i oculta de tanta gent, so-vint imperceptible, potser és la que aguanta la societat. Que el creixement no es fa d’un dia per l’al-tre. Jesús va créixer i es va deixar educar i formar, tant pel Pare del cel com pels pares de la terra.

Allà on Jesús pren consciència de la seva missió és en l’escena de l’evangeli d’avui, el seu Baptisme al riu Jordà. El Baptisme de Jesús és un fet narrat no com un moment gloriós sinó ple d’humanitat i d’humilitat. Com a continuació de la vida oculta. Jesús es barreja amb els pecadors que van a rebre el baptisme de Joan, que és de conversió i de purificació dels pecats. Ell, el pur, enmig dels impurs.

I l’evangeli diu que quan Jesús més humiliat està, a dins de l’aigua, “el cel s’esquinçà”. Cel i terra s’uneixen i veiem un cop més que l’evangeli associa sempre la humilitat amb la grandesa divina. És a dir, que els humils, els nets de cors, són els benaurats que tenen una autopista oberta i neta per ar-ribar a Déu. En canvi, els arrogants i els prepotents no veuen “esquinçar-se” els cels, més aviat s’es-quincen ells mateixos per dintre i s’entrebanquen perquè ni troben el camí que els faria feliços ni deixen en pau els que viuen la seva vida “oculta” a qualsevol Natzaret...

El testimoni dels batejats en Jesucrist hauria d’arribar a “esquinçar” barreres, ajudar a vèncer les difi-cultats que ens separen de Déu.

A la nostra societat, aparentment molt allunyada de la fe, hi ha molta recerca de sentit de la vida. Darrere de molts posats d’indiferència hi ha molta set de veritat i de bellesa, d’autenticitat de vida.

No podem defraudar els qui cerquen la veritat.

L’evangeli d’avui parla que “sereu batejats amb foc”. Aquest foc té a veure amb la veritat de Déu. Com a símbol cristià, el foc simbolitza la purificació permanent que demana el nostre cor i el creixe-ment de vida que reclama el nostre esperit. Tal com Jesús creixia a Natzaret.

El foc és una representació de Déu, d’aquest Déu que ve a purificar la font mateixa de la nostra exis-tència i a eixamplar la nostra vida amb aquells horitzons que sempre busca el foc: l’aire lliure, la llum, l’altura, el cel.

PERSONATGES DE L’EPIFANIA

L’Epifania és del Senyor. És Jesús qui es manifesta a tots els pobles. Ara bé, en aquesta festa, que és més antiga que la de Nadal, hi entren diversos personatges, amb diferents actituds, que val la pena d’analitzar breument. 

La recerca atenta: 

A l’Evangeli de Mateu es presenten els Mags com uns personatges propers i honorables, que es dedicaven a l’astrologia, i que no dubten a posar-se en camí per buscar el Messies seguint una estrella. La tradició llatina els convertirà en reis, tenint en compte els regals que ofereixen. Però ells busquen el Rei veritable. Arribats a Jerusalem, pregunten: “On és el Rei dels jueus que ha nascut?” (Mt 2,2). 

La indiferència: 

A la recerca atenta dels Mags, s’oposa l’actitud d’indiferència dels grans sacerdots i dels escribes. Coneixen les Escriptures i responen adequadament als Mags sobre el lloc del naixement, Betlem, però no s’interessen ni s’incomoden per anar-lo a veure. Betlem està a pocs quilòmetres però ells ni es mouen. En tenen prou amb les seves doctrines, no estan oberts a cap més novetat. 

La por i la hipocresia:

Més negativa encara és l’actitud del rei Herodes, que només té por que el Messies li tregui el seu poder. Crida els Mags en secret i els encamina a Betlem perquè li portin informació de primera mà, amb l’excusa que ell també vol anar a adorar-lo. En realitat, Herodes només volia saber on era Jesús, no per adorar-lo sinó per eliminar-lo, perquè el considerava un rival perillós. La por sempre porta a la hipocresia. 

- Ara ens hauríem de preguntar nosaltres: Quina d’aquestes actituds prenc davant de Jesús? 

. 

  M’interesso, com els Mags, per descobrir-lo? Intento informar-me, estar atent, formar millor la meva fe, compartir-la amb la comunitat? . 

  Caic en la indiferència que predomina en la societat d’avui? Tot i sabent que Jesús és el Salvador, visc com si no ho fos? Tot i sabent els principis evangèlics, em comporto segons els criteris mundans?  

  Tinc por de Jesús i voldria que la seva presència no em molestés? El considero, en el fons, com una nosa per al meu egoisme? Tinc la temptació de voler fer callar el missatge de Jesús per justificarme certs comportaments? 

Que els Mags ens portin interès, clarividència, i compromís per seguir l’estrella de la fe. Llavors Jesús regnarà realment en la nostra vida. 

Ho deia un tuit de Rezandovoy: “Todo niño quiere ser hombre, todo hombre quiere ser rey, todo rey quiere ser dios. Sólo Dios quiso ser niño”.

EL POBLE DE LA LLUM

Hi havia una vegada un poble que vivia completament a les fosques. Cap habitant d’aquell lloc no havia vist mai la claror. Caminaven per la vida com cecs, a les palpentes, i molt sovint s’entrebanca-ven amb qualsevol obstacle que trobaven en el seu camí. Viure en aquell poble era com estar per-manentment ficat en un calabós o en una mina sense llum.

Com que tenien por de la fosca i es malfiaven els uns dels altres, s’aferraven a tot el que trobaven i quan topaven amb qualsevol cosa sempre deien: “Per mi!” “Això és meu!”.

Un dia, va néixer un nen. Un nen diferent dels altres. Perquè de ben petit no actuava pas com to-thom, sinó d’una altra manera. Un dia, aquell nen va començar a dir: “T’ajudo”.

Era la primera vegada que se sentien aquestes paraules en aquella mena de cova obscura. Eren pa-raules que van ressonar amb una força enorme, es van propagar com la pólvora i van deixar a tothom parat. I el més curiós de tot és que amb aquelles paraules havia sorgit com un resplendor, com una llambregada de llum. La gent estava expectant i els seus cors bategaven més de pressa.

El noi va tornar a repetir: “Vols que t’ajudi?”. I va tornar a aparèixer un resplendor fulgurant davant del silenci astorat de la gent. El noi va quedar il·luminat i els habitants del poble fosc van poder veure que aquell noi era una llum.

I de mica en mica van anar descobrint que tots ells podien ser llums, però que estaven apagades i brutes. I s’havien acostumat a la tristor.

Les cases eres caus on no s’hi cabia perquè estaven plenes d’andròmines inútils que cadascú havia anat acumulant. La plaça d’aquell poble era gran, però ningú no s’hi reunia perquè havia quedat en-golida enmig del desordre i amb una font seca. I la foscor impedia que la gent es veiessin les cares i que compartissin absolutament res.

Però gràcies al noi diferent, els habitants del poble van anar comprovant que cada vegada que algú ajudava a un altra persona a retirar algun objecte, a netejar alguna cosa, cada vegada que algú ajuda-va a un altre a caminar, s’encenia dintre d’ell una llum. I a poc a poc aquells carrers bruts, aquells fanals inservibles, aquelles places fosques i plenes de brossa, es varen anar netejant i convertint en el poble de la llum.

La gent era feliç de veure’s neta i rescatada, i valoraven el somriure com un regal inesperat, es dona-ven les mans per celebrar, cantar i dansar enmig de la plaça amb una font lluminosa.

El noi havia crescut i un dia el poble va decidir fer-li un homenatge. El van buscar però ell ja no hi era. Havia marxat a donar llum a un altre poble, però, de fet, s’havia “quedat” a l’interior de cada persona capaç de dir: “T’ajudo?”.

BON ANY NOU, PLE DE LLUM I DE PAU.

I SI ENS POSÉSSIM DINS DEL PESSEBRE?

Quins “personatges” del pessebre podríem ser cadascú de nosaltres, i durant tot l’any?

. Persones-pastors, que, malgrat que no comptin o estiguin mal vistos socialment, tinguin la gosadia necessària, superant el conformisme, els dubtes o el risc al fracàs, de posar-se en camí.

. Persones-estrelles que il·luminin, que estiguin sempre presents en els encreuaments difícils dels camins, disposats a donar claredat i consol.

. Persones-àngels que comuniquin les grans notícies de cada dia, no els xafardeigs que, en un tant per cent molt elevat, es fan servir per parlar malament dels altres.

. Persones-bous i mules que facin calor, que, encara que no tinguin títols o que sovint es fiquin de peus a la galleda en públic, estiguin sempre al lloc exacte, abrigant, encoratjant, donant amor.

. Persones-pessebres que estiguin sempre disposats a oferir el poc o el molt que tinguin. Que els seus cors estiguin sempre oberts de bat a bat a qualsevol que necessiti entrar en ells.

. Persones-mags que es deixin contagiar per la màgia de Déu i estiguin sempre disposats a obrir els seus cofres, i a oferir el més valuós que posseeixen: saviesa, tendresa, amor abundant.

. Persones-infants, que es facin com nens, transparents i nets, indefensos i necessitats, per a sentir en la seva pròpia carn com el Déu-Infant que ve a salvar el món requereix la nostra ajuda.

I com a regals, què podem aportar cada u de nosaltres? Quins serien els millors (que no són pas els més cars)?

. Podem regalar amistat. Reforçar les amistats no pas esperant que siguin els altres qui vinguin, sinó avançant-nos a anar cap a ells, com Jesús que ve per iniciativa divina i gratuïtament.

. Regalem també somriures. Som portadors d’alegria o, pel contrari, comuniquem tristesa? Què fem per ajudar els qui viuen en l’angoixa?

. Regalem ajudes concretes. Som persones que ajuden a avançar o som un destorb? Som capaços de donar un cop de mà a la família, a la colla, a la societat, a l’Església, o som dels qui sempre critiquen i no mouen ni un dit?

. Regalem abraçades. Som amables i afectuosos amb la gent del nostre voltant? Som portadors d’amor o som freds i distants?

. Regalem humilitat. Som humils i senzills o ens creiem superiors als altres? Jesús, essent Déu, s’ha fet home en la humilitat de Betlem.

Aprendrem la lliçó?

BON NADAL!

TIÓ, TIÓ...

L’escriptor gironí Antoni Puigverd, escrivia a la revista Presència, ja fa uns quants anys, a propòsit dels regals nadalencs:

“Els nens d’avui, aviciats per muntanyes de regals, protegits de tots els inconvenients per muntanyes de cotó fluix, envoltats d’un fervorós amor d’hipermercat, s’han convertit en l’expressió més neta, més espontània, del cinisme contemporani (...) El tió raja molt de pressa i en redundant abundància sense exigir res a canvi (...) El tió és la metàfora dels pares contemporanis: incapaços de dir que no, acomplexats per les llargues absències, aplacant el sentiment de culpa consegüent amb una butxaca molt lleugera i fàcil, diarreica (...).

El goig només apareix si allò que el causa ha costat d’obtenir; la il·lusió només creix amb l’espera. I com que, avui, les coses costen massa poc d’obtenir, no és estrany veure nens indiferents. Com que, avui, no hi ha temps per a l’espera, no és estrany veure nens amb cara d’avorriment. Nens inapetents, prematurament cansats. No puc lamentar el progrés material que hem aconseguit, és clar. No enyoro els freds, les privacions, les malalties del passat. Però constato el cost de l’abundància. Abans la pèrdua de les il·lusions es produïa després d’un llarg viatge per la vida. Ara la vida comença amb aquesta pèrdua. Avui el Nadal celebra, de fet, el naixement del tedi”.

Aquestes reflexions ens poden ajudar a revisar els nostres comportaments en família durant aquestes festes que s’apropen. Unes festes que, a la catequesi, els nens i nenes saben associar molt bé al Jesús que neix pobre a Betlem i que ens ensenya a compartir les coses. No és culpa d’ells que, per la pressió ambiental i la poca atenció de les famílies, els nens es converteixin en petits dictadors que fan rajar tot el que volen del tió, del Papa Noel, dels Reis...

Això ni és educatiu ni els ajudarà per res a la vida. Al contrari, els farà consentits i no aprendran a valorar res. D’altra banda, havent-hi tants nens i nenes, aquí i arreu del món, que no poden tenir cobertes les necessitats més bàsiques, és un escàndol tot el que “sobra” a les cases dels nens sobreprotegits.

Un exercici positiu d’aquestes festes podria ser ajudar els petits a fer la carta als Reis, valorant cada petició seva, aprofitant per comunicar el sentit d’aquestes festes i proposant de compartir alguna joguina nova amb els nens pobres, a través d’alguna ONG. 

Els nens ho entenen molt bé.Millor que nosaltres. I és que, si els pares i els mestres els deixen, són molt amics de Jesús. Més que nosaltres.